Tema 78: Els amants

21 05 2013

Comentari del text:

Amor Cortés

1.Biografia de Vicent Anmdrés Estellés.

2. Qui es el tema del poema? ¿ I el argument?

3. Qui es López-Picó.

4. Qui es el Petrarca?

5. Quines son Les Estances de Riba? ¿I les Rimas de Bécquer?

6. Formes d´amar per a cada època.

*******************************************************************************************************************

1. ¨Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l’Horta, 1924 – València, 1993). Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l’actualitat, és a dir, des de l’època d’Ausiàs March i Roís de Corella.

Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l’Obra Completa, Les pedres de l’àmfora, que va rebre els premis Lletra d’Or (1974) i Crítica Serra d’Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D’entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput.

http://www.escriptors.cat/autors/andresv/pagina.php?id_sec=231¨

2. El tema de la poesia es l ´amor.  Es tracta d’un poema de vint-i-cinc versos alexandrins. Al llarg de tota l’obra compara l’abans, eren uns amants fogosos, que no volien un amor tranquil i amable, sinó un amor salvatge i brusc; amb l’ara, que han passat molts anys, tot i que encara el recorden.
Parla de què el seu amor no és com el de Petrarca ni com les Estances de Riba i les Rimas de Béquer.
El seu és un amor de desig. Ells són uns amants que no s’amaguen, que deixen veure els seus sentiments i, encara que de vegades ell ha desitjat un amor amable i educat no ho ha aconseguit pas.

3.

¨¨ Josep Maria López-Picó (Barcelona 1886 – 1959) fou un poeta i editor català.[1]

Es llicencià en lletres a la Universitat de Barcelona, i fou funcionari de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d’Amics del País. Molt amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera i PoalLa Revista i la col·lecció de “les Publicacions de La Revista”, i col·laborà amb Un enemic del Poble. El 1933 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans. Un dels seus poemes serví a José Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. Rebè influència d’Ausiàs March i delssimbolistes francesos, i els seus temes preferits eren el Déu personal i tutelar, l’amor, la llar i la casolaneria, l’amistat, la pàtria sense abrandaments i l’ètica ideal de l’home. Després de la guerra civil espanyola es deixà influir per Paul Claudel i la seva poesia fou més apologètica i teològica. Quan a la prosa, era molt influïda per Eugeni d’Ors, aplega notes, articles i epistolaris. Va morir l’any 1959 i està enterrat, juntament amb la seva esposa, al cementiri de Vallirana.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_L%C3%B3pez-Pic%C3%B3¨

4. “”Laura de Noves (1308-1348) va ser la musa de Petrarca, l’alé de la seua poesia, la inspiració de la seua vida. Va conèixer Petrarca a Laura a Avinyó, on vivien ambdós, un divendres sant. Va ser veure i enamorar-se. El nom va tindre també la seua part en l’enamoramiento .Petrarca somiava amb la glòria, amava els llorers. El Senat de Roma i la universitat de París li van coronar amb el llorer dels poetes. Però la seua autèntica corona de llorer, la seua inspiració, la seua passió única i inextingible era Laura. Va ser el de Petrarca un amor romàntic, apassionat, inspirat. Era Laura una dona casada, i Petrarca un home de recta consciència, per la qual cosa sempre li van turmentar els escrúpols sobre la seua relació amb la seua amada, que no va ser tan sols espiritual i poètica. Però els seus versos mai van ser profanats per res que no fuerse la flama misteriosa de la seua passió, la gentilesa, l’èxtasi intel·lectual, el desig sufocat a penes nascut. Va ser el caràcter d’amor impossible el que va fer que es transformara el seu amor per Laura en amor poètic, amor cortés. Agradava parlar de l’esclavitud a què li tenia sotmés Laura. Va morir Laura víctima de la pesta que va assolar Avinyó, i va ser soterrada en l’església dels frares menors d’esta ciutat.

http://es.answers.yahoo.com/question/index?qid=20120311091709AAcfN5q¨

Durant molts segles la idea de l’amor va ser tan sols un impuls pel que els amants obtenien plaer superficial. L’amant no vol aconseguir un objectiu, ni aconseguir la seua presa, sinó que es conformarà amb el sol fet d’estar enamorat. L’amor és la seua única recompensa i l’amant és un servidor humil i fidel a la dona amada. Els trets de l’amor cortés es poden comparar amb l’amor ovidiano, l’amant ha d’obeir a les exigències de la seua amada. Este té un to dolorit i queixós per l’amada, i plora la seua desconfiança pel fracàs del seu amor. No hi ha triomf de passió o ràbia pel fracàs, ni una resposta final en el joc de l’amor.

¨L’amor cortés és una branca de la literatura medieval, especialment francesa, inspirada per l’esperit cortés, és a dir, una “erótica” fundada en la sublimació de la dama. L’amor cortés sorgix en el segle XI en la França occidental a les mans de Guillem IX, duc d’Aquitània, qui firma els documents més antics que s’han trobat. En ells es localitzaven ja els elements i les trames així com la concepció de l’amor que posteriorment caracteritzaria l’amor cortés.

http://yasmin7.lacoctelera.net/post/2012/10/16/el-amor-cortes-petrarca

¨Riba comença escrivint poemes de ben jove, el 1919 escriu Primer llibre d’Estances, aquest llibre es caracteritza per: una poesia difícil, farcida de referents cultes, joc amb abstraccions, dificultat sintàctica, utilització de símbols fins a l’extrem que fan del mateix poema un símbol, reflexions estètiques i sobre la creació poètica i la realització d’una reflexió sobre la condició del poeta en el món, existeix un neguit permanent, una angoixa vital, estableix un contrast entre la felicitat i la infelicitat, l’autor se sent orgullós de ser capaç de percebre l’ideal però també se sent infeliç de no poder assolir l’ideal i la soledat. Tracta temes propis de la poesia metafísica: amor, mort, pas del temps… Formalment, la primera part de les Estances no respon a la poesia postsimbolista, un cop trenca amb el tipus d’estructura es quan s’apropa a la Poesia Pura.

http://html.rincondelvago.com/carles-riba.html¨

5.¨ Seguint l’orde de les Rimes, tal com ho van establir els seus amics en la primera edició, s’han establit quatre sèries temàtiques successives i fonamentals: Primera sèrie: rimes I-XI, tema dominant, la poesia mateixa. Segona sèrie: rimes XII-XXIX. El tema de l’amor. Tercera sèrie: rimes XXX.LI, el tema del desengany. Rimes LII.LXXVI. domina un sentiment de dolor insondable, d’angoixa desesperançada i solitària, i dóna tedi. S’ha dit que les Rimes són la història d’un amor desgraciat. En efecte, els temes dominants són la busca del tu amorós i la confrontació i l’antagonisme entre el tu de l’amada i el jo del poeta. Com a aspectes parcials, el tu de l’amada es concreta en poemes en què es canta la seua bellesa, dormida o desperta, encara que també en altres, la dona fatal, enganyadora, cínica o estúpida. El jo del poeta es concreta en poemes en què apareix il·lusionat i enamorat o dolorit, fastiguejat i decebut.

http://www.rinconcastellano.com/sigloxix/becquer.html#¨

6.

Cada època té la seua classe d’amar. En l’antiga Grècia es va conéixer una classe d’amor crida Eros, identificat amb l’amor carnal.

“la diversa personalitat d’Eros ha evolucionat molt, dins de la mitologia grega, des del període arcaic fins a l’època alexandrina i romana. Personifica, en general, el desig d’amar. Representant masculí de l’amor, acompanya de continu a Afrodita (Venus) . Per a altres, simbolitza també el desig sense finalitat (platonisme, druïdisme, etc.) . Eros produïx o inspira la invisible i sovint inexplicable simpatia entre els sers, el seu poder s’estén inclús més enllà de la naturalesa vivent i animada: aproxima, mescla, unix, multiplica i varia les espècies vivents com a símbol d’amor, d’unió, d’afinitat universal (…) . El tipus d’Eros s’ha modificat, amb el temps, en les arts plàstiques. En general, se li ha representat com un xiquet -pròxim ja a la pubertat -, amb els ulls embenats, portant per atributs un arc”

“Els déus, segons Plató, no necessiten l’amor del ser humà, perquè ells són perfectes, feliços, i no no tenen res ni tenen desitjos. Este concepte de l’amor evoluciona i adquirix una dimensió espiritual, comença a veure’s com una passió forta que aniquila a l’enamorat per a fondre-ho amb el Poder Absolut, o siga, amb Déu. Una altra de les manifestacions d’este amor és l’amor romàntic i pur acompanyat pel dolor, la desesperació i la tristesa. Els enamorats saben que la seua passió està prohibida, que ni tan sols amb el matrimoni poden consumar-la, així que assumixen la frustració dels seus sentiments i són conscients que no poden escapar a es tràgic destí. Estos enamorats expressaven la seua passió cortejant a les seues amades, els favors de les quals mai es cansaven de sol·licitar. La resposta era un constant rebuig, i, com l’esposa en la societat feudal no era més que un objecte, els hòmens enyoraven l’amor de la dona eterna que no existia fora del seu imagina”

“En una nota sobre l’amor cortés diu José Ortega i Gasset: “En este amor cortés és essencial la distància. És amor visual o de nostàlgia, distància en l’espai i en el temps. És un amor en què tot ho posa l’amant i viu se’l seu poder entusiasta. Ni tan sols necessita conéixer a l’amada: la seua química , un poc cerebral, explota només sentint l’alabança d’una dama…”.”

A banda d’Eros, amor-passió i sentiment unilateral, els antics distingien un altre tipus d’amor cridat Agapé, consistent en una relació sentimental corresposta que coincidix amb l’amor cristià en la prohibició de la passió amorosa, ja que la considera com una manifestació egoista, desbordada, descontrolada i fundada en la filosofia de la felicitat pròpia. L’Agapé és l’amor altruista i de sacrifici, basat en el raonament, la prudència, l’estabilitat sentimental i la mútua fidelitat, per la que serà Déu, i no l’amada, el nucli i l’eix d’este amor. D’este amor es deriva el practicat per sants i sufíes, els que dediquen el seu sentiment amorós únicament a Déu, que és el fi, perquè Déu és l’únic que representa la idea del Bé. Amar als altres és el mig per a elevar-se fins al Déu Creador. La tercera classe d’amor per als grecs antics era la Philia o sentiment d’amistat: un sentiment compartit i basat en la igualtat

http://www.webislam.com/articulos/62026-el_amor_una_concepcion_para_cada_epoca.html¨

 

 

Anuncios

Acciones

Información

One response

21 05 2013
gaspar

Tema corregit.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s




nadiasuch77

A great WordPress.com site

A %d blogueros les gusta esto: