Treball d’investigació:

19 02 2013

1. Llengua romanica.

1.1 El llati en la península Ibèrica.

2. Historia del valenciá.

3. L’origen del valenciá.

4.  Llengua  catalana y valenciana.

5.  La romanització i la substitució lingüística pel llatí

6. El llatí i la formació de la llengua catalana.

7. Opinió personal.

*********************************************************************

1. ¨Les llengües romanços (també denominades llengües romàniques o llengües *neolatinas) són una branca indoeuropea de llengües estretament relacionades entre si i que històricament van aparèixer com a evolució del llatí vulgar (entès en el seu sentit etimològic de ‘parla quotidiana del *vulgo o comú de la gent’ i oposat al llatí clàssic forma estandarditzada que a partir de cert moment era una llengua apresa com a segona llengua i no com a llengua materna).

Aquestes llengües es parlaven i se segueixen parlant en un territori que rep el nom de *Romania, que cobreix en el seu major parteix el sud europeu de l’antic imperi romà. Els termes romanç i *Romania procedeixen efectivament de l’adjectiu llatí *romanicus: es considerava que els seus parlants empraven una llengua presa de la dels romans, per oposició a altres llengües presents als territoris de l’antic Imperi, com el *fráncico a França, llengua dels francs pertanyent a la família de les llengües germàniques.
El primer escrit en què es troba el terme romà, d’una manera o una altra, es remunta al sínode de Tours, l’any 813. És a partir d’aquest sínode quan es considera que la primera llengua vulgar se separa del llatí, i es designa en efecte com una llengua aparti. Es tracta d’una forma de *protofrancés que rep el nom de romana *lingua o *román. No obstant això, en els *Cartularios de *Valpuesta, hi ha un text anterior que data de l’any 804, i està escrit en un llatí molt *romanizado.
L’evolució del llatí vulgar cap a les llengües romàniques es data, grosso modo, de la següent manera:
Entre el 200 *aec i el 400 aproximadament: diferents formes de llatí vulgar.
Entre el 500 i 600: aquestes formes comencen a distingir-se entre si.
A partir del 800: es reconeix l’existència de les llengües romanços

http://es.wikipedia.org/wiki/Lenguas_romances

1.1 ¨ La pregunta sobre els orígens de les llengües peninsulars i, en general, de les llengües
romàniques, no té una resposta senzilla. Existeix, és clar, una resposta genèrica que no
planteja major discussió: l’origen de les llengües romàniques està en el llatí, que va ser la llengua
parlada en l’antic Imperi de Roma. Aquesta afirmació no suscita major controvèrsia. Però
el problema dels orígens, plantejat amb major deteniment, és molt més complex i
embolica la discussió de diverses qüestions en diferents àmbits i nivells.
La indagació relativa al moment en què va deixar de parlar-se llatí i van començar a utilitzar-se les
llengües romàniques, implica dificultats al mateix temps teòriques i pràctiques. D’una banda,
necessitem criteris per decidir en quina mesura tal modalitat de llengua o tal document
corresponen encara al llatí o pertanyen ja al romanç. Avui sabem que l’aparició d’una
llengua romanç va ser un procés essencialment gradual, desenvolupat a diferent velocitat
en els diferents nivells de la llengua i amb conseqüències essencialment radicals en
cadascun d’aquests nivells. En un terreny fonètic, l’aparició de les llengües romàniques va implicar,
entre altres novetats, la desaparició de la quantitat vocàlica, el canvi de l’antic ritme
accentual i un conjunt d’alteracions essencials en el consonantisme (palatalitzacions,
creació d’una sèrie fricativa, nous grups consonàntics, etc.). En el nivell morfològic,
les noves llengües van experimentar canvis en l’organització del gènere, la caiguda total o
parcial dels casos del nom, de l’adjectiu o del pronom, així com la reorganització de les
conjugacions llatines, etc. En fi, en el nivell sintàctic, es va produir una essencial
*rigidización de l’ordre de paraules, juntament amb algunes altres importants novetats en
la gramàtica, com l’aparició dels articles o auxiliars i la total reorganització dels
procediments de subordinació oracional.

http://www.uam.es/personal_pdi/filoyletras/javel/romances.pdf¨

2. ¨.

El valencià va ser implantat en l’antic Regne de València pels repobladors dels comtats catalans que es van establir en aquest territori després de la conquesta duta a terme per Jaime I el Conqueridor. Aquests colons procedien de la zona occidental de l’actual Catalunya (majoritàriament del comtat d’Urgel). A part d’algunes veus àrabs o toponímia, no sembla decisiva la influència de mossàrabs o àrabs en la configuració bàsica de la llengua als territoris valencians.
Les evidències històriques demostren que les comarques de la costa, avui dia considerades *valencianohablantes, van ser repoblades per catalans, i les de l’interior, considerades com *castellanohablantes, van ser repoblades amb aragonesos *aragonohablantes, la llengua dels quals acabaria sent absorbida pel castellà.
Moderns estudis històrics, com el dut a terme per Enric *Guinot, indiquen que el valencià va ser la llengua predominant en tot el Regne de València excepte en tres comarques amb frontera amb Aragó (Rincón d’Ademús, Alt *Mijares, i Els Serrans), on es va repoblar amb aragonesos *castellanohablantes del sud d’Aragó, el percentatge del qual de població aconseguia prop del 90%. La resta de les comarques *castellanohablantes actuals són producte de la repoblació amb castellans del segle XVII, després de l’expulsió dels moriscs, ja que aquestes comarques eren de majoria andalusina des del segle XIII fins al XVII (o bé es tracta de comarques pertanyents al regne de Castella fins a la reorganització territorial de 1833). Així, per tant, el Regne de València no va ser en l’Edat Mitjana un país amb dualitat lingüística de valencià/castellà, sinó que les dues llengües que es parlaven majoritàriament eren el valencià i l’àrab, a excepció de les tres comarques de parla castellana anteriorment citades.
Postures minoritàries, com les de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, afirmen l’estudi de *Guinot no té en compte o assigna erròniament alguns topònims i cognoms, que considera majoritàriament catalans sent en molts casos aragonesos i en altres mossàrabs.17 18
La comarca de la Vega Baixa, en canvi, va sofrir un procés de substitució lingüística pel castellà que es va iniciar a mitjan segle XVII amb la repoblació de murcians, després de finalitzar una epidèmia de pesta negra en 1648 que va afectar a la població anterior majoritàriament *valencianohablante. A mitjan segle XX encara hi havia una mínima presència de *valencianohablantes en localitats com Oriola o Almoradí, i actualment el municipi de Guardamar del Segura està considerat oficialment com *valencianohablante.
Esment aparti, dins de l’actual Comunitat Valenciana, requereixen la comarca de Requena-Utiel que va pertànyer a Conca fins a 1851 i dues ciutats *castellanohablantes de l’Alt Vinalopó (Villena i Saix) que van pertànyer a Albacete i Múrcia respectivament fins a 1836, i no són, per tant, històricament *valencianohablantes al no haver pertangut al Regne de València. No obstant això, segons l’estadístiques, cada vegada és major el nombre d’habitants que comprenen la llengua i menor, encara que creixent, el dels quals saben parlar-la.

http://www.idiomavalenciano.com/historia-del-valenciano

3.

“L’origen del valencià ho trobem en esta època. Jaume I va conquistar les terres valencianes, i els va donar el seu propi autogovern. La repoblació va ser efectuada per habitants de tot el territori aragonés, és a dir de la corona aragonesa. Prompte es va adoptar la llengua provinente de la corona d’Aragó, és a dir el català (en aquell moment no se li denominava amb eixe nom.) . Ací existia, com en tots els territoris peninsulars de domini àrab, una llengua mossàrab, de la qual en la llengua valenciana, queden badalls.

http://www.scslnet.com/~cpiles/origen_del_valenciano.htm¨

4. ¨L’idioma català (*català) és una llengua romanç occidental que procedeix del llatí vulgar.2 Es parla en alguns territoris d’Espanya: Catalunya, zones orientals de la Comunitat Valenciana (on també rep la denominació de valencià), Illes Balears, Franja Oriental d’Aragó i en el sector oriental de la serra o paratge del *Carche, pertanyent a la Regió de Múrcia; França (Rosselló) i Itàlia (ciutat de L’Alguer); així com a Andorra, on és la llengua oficial. El català va ocupar la posició 75 en la llista d’idiomes més parlats de la revista *Ethnologue (2009), amb 11.530.160 de catalanoparlants en 18 països.1

Valencià o, més *restringidamente,1 llengua valenciana2 (*valencià o *llengua valenciana en valencià) és el *glotónimo usat a la Comunitat Valenciana per referir-se a l’idioma català,3 4 5 6 així com també a la varietat dialectal del català parlada en aquesta comunitat autònoma. Està considerada com a llengua pròpia segons el seu Estatut d’autonomia, en el qual s’estableix com a institució normativa a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.7 Així mateix, diferents administracions públiques nacionals la constaten com una de les llengües oficials parlades a Espanya i ofereixen serveis en ella.8
El valencià, que constitueix també una de les principals variants dialectals del català9 juntament amb el català central i el balear, no pot considerar-se un dialecte enquadrat dins de les fronteres de la Comunitat Valenciana, sinó que forma part del bloc o dialecte occidental de la llengua catalana.9 10 El fet que els dialectes de la llengua catalana formin un *continuum dialectal —almenys a la seva zona no insular— fa que moltes de les característiques que marquen el valencià es trobin a les terres de l’Ebre catalanes i aragoneses (de parla catalana i no catalana), fins i tot arribant a les comarques del Baix Camp i al Baix *Cinca, igual que moltes característiques del català nord-occidental comencen a aparèixer ja a la comarca de la Plana Alta, configurant així una zona de transició entre el valencià i el català nord-occidental que alguns experts denominen dialecte *tortosí.11
Històricament s’han produït conflictes tant sobre la seva denominació com sobre la seva catalogació com a llengua o dialecte dins de la llengua catalana;12 aquestes discussions es consideren resoltes, en part per diferents sentències del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana13 14 així com de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que reconeixen la unitat de la llengua.15 16

http://es.wikipedia.org/wiki/Idioma_catal%C3%A1n¨

¨Una comunitat lingüística és un grup de gent que, eventualment, es comunica amb una llengua. Les comunitats lingüístiques tenen una sèrie de components, (comunitat de parla, interacció lingüística, comparteixen actituds i normes d’ús, integració simbòlica.). Les relacions entre tots aquestos components crea la consciència lingüística d’ una comunitat. La intensitat de les relacions determinarà la fermesa d’ aquella consciència.

L’ elaboració de la consciència lingüística és un procés determinant per a l’estabilitat i reproducció d’ una comunitat lingüística moderna i actual.

Ara bé, els elements que defineixen la consciència lingüística han sofert canvis i transformacions al llarg de la història. Aquests canvis, motivats per causes extralingüístiques han determinat les diferents denominacions de la llengua des dels seus orígens.

Les diferents denominacions les podem agrupar, d’una banda, en aquelles que responen a actituds psico-lingüístiques, i d’altra banda, en les que són usades per la comunitat científica. Les primeres fan referència a la varietat lingüística amb què el parlant s’identifica, és el cas dels sociolectes, parlars locals o dialectes: tarragoní, eivissenc, valencià, etc. Estes denominacions són d’àmbit reduït. En el nostre cas  aquestes s’ integrarien sota el nom més general de català o llengua catalana, usat per la comunitat científica.

Cal tenir en compte, que les denominacions populars i d’àmbit reduït, quasi sempre per raons extralingüístiques, han entrat en conflicte amb el nom científic. És el que ha succeït en l’actualitat al País Valencià. Per tal d’ analitzar aquest fenomen caldrà fer un repàs de la Història de la Llengua.

http://www.valenciafreedom.com/foro/34-actualidad/7605-gaspar-escolano.html¨

5.Tot i haver desembarcat el 218 aC, la romanització del territori no començà fins al segle I aC, i el centre en fou Tarragona. Per “romanització” s’entén el procés d’implantació al territori de la cultura, les lleis, els costums i la llengua de l’imperi romà, que era el llatí. No obstant això, la romanització de Catalunya no va ser uniforme, i hi hagué zones profundament romanitzades, com l’Empordà, al costat d’altres de romanització menys intensa, com la zona d’Olot.

De mica en mica es va produint un canvi lingüístic en aquests territoris, i després d’una etapa de bilingüisme entre el llatí i les llengües indígenes, el llatí s’acaba imposant. No obstant això, s’observa en el llatí parlat en cada territori particularitats fruit del substrat de les llengües indígenes que s’hi parlaven. D’aquesta manera, des d’un primer moment hi ha diferències entre el llatí parlat a la Península Ibèrica i el d’Itàlia. I encara, dins el llatí de la Península també hi ha diferències (era diferent el llatí parlat a una zona del parlat en una altra). Els parlants, però, no tenien encara consciència d’aquestes diferències..

6. L’imperi romà, al llarg del segle V d. C., va començar a descompondre’s, i també la unitat que representava el llatí, donant pas al naixement de les llengües romàniques, algunes de les quals són: el galaicoportuguès, el castellà, el català, l’occità, el francès, el sard, l’italià, el romanès i el reto-romànic (al cantó suís de Grisons).

El conjunt d’aquestes llengües, o el lloc on es parlen, és el que es coneix com a Romània. La Romània es divideix en dos blocs: 1) l’oriental (italià i romanès) i 2) l’occidental (portuguèscastellàcatalàoccitàfrancèssard i reto-romànic).

7. Opinió personal:

*Despres d’informar-me de la llengua catalana i valenciana he arribat a la * conclusiu que Castellà i el català provenen del llatí. L’andalús i el valencià són dialectes de les seves respectives llengües.
He trobat molts enllaços en els quals *decian que el valencià prové del *Mozarabe però jo tinc els meus dubtes .El valencià arribo de la mà de Jaume I. I per cert, el català té moltes similituds amb l’occità per raons històriques (la regió del sud de *francia va pertànyer a la corona d’Aragó abans que s’organitzés una croada per exterminar als càtars).Com ja han dit, la diferència és * bàsicament la pronunciació, a més de certes paraules pròpies de cada zona.

Anuncios

Acciones

Información

One response

19 02 2013
gaspar

Tema corregit.
Fins demà.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s




nadiasuch77

A great WordPress.com site

A %d blogueros les gusta esto: